Els dies se’m fan cada cop més feixucs, no tinc ganes de res.

Creia que podria aguantar un any més en aquesta merda de situació, però amb aquest, ja en fan quatre.

Em pregunto quanta merda més seré capaç de empassar? La veritat és que la primera en sorprendràs sóc jo mateixa. Fa quatre anys,  quan tot això va començar a supurar, no hagués donat ni un duro, i mira al setembre van fer quatre anys.

Ma mare diu que aguanti que només serà aquest any, aquest serà al darrer, però no ho sé, ara ja no tinc il·lusió per res. Si continuo, és per pura inèrcia, més que un altra cosa. Però cada vegada em costa més aixecar-me pels matins. I torno a tenir aquells mals pensaments, que creia que no tindria mai més. Un any? En porto quatre, i això havia de ser temporal. Aguantaré un any?

A vegades penso que estic pagant un preu massa car. Val la pena? La meva salut, la meva felicitat, el meu benestar, no són un preu massa alt?

Últimament he fet molts kilòmetres. No m’agrada fer exercici, sempre ho he dit passar-me hores en un gimnàs no està fet per mi. Tampoc està fet per mi qualsevol esport que contingui unes mínimes regles. Ja que m’ encanta saltar-me les regles, ho reconec sóc una mica tramposeta.

Caminar, no es que m’agradi gaire, si normalment camino es per estalviar-me els diners del tiquet de metro, no per un altre cosa. Però quan estic angoixada, quan la pena m’inunda, i estic a punt de petar, o pitjor a punt de rendir-me. Poso qualsevol excusa, anar a la biblioteca, anar a fer un cafè amb les amigues, anar a casa d’un amic,… i em poso unes sabates còmodes, agafo el mp3 i una pila (no fos cas que em quedés sense música a mitja passejada) i començo a caminar.

A cada pas l’angoixa es va fent més minsa. La sola de les meves sabates a cada passa es va menjant la desesperació, la por, la tristor i la congoixa. Quan ja porto un hora caminant, la meva carrega comença a pesar menys, em sento més alleugerida. I llavors, quan ja tinc la suficient energia espiritual com per poder enfrontar-me a la vida, torno cap a casa.

Des de fa uns dies que em fan mal les cames de tant de caminar. Però demà hi tornaré, ja que és l’única manera que conec de calmar aquest dolor.

Lentament, et vas anar ficant en les nostres vides. No ens vàrem ni donar compte que ja eres un de nosaltres, un més. Ja no recordàvem com era abans de que tu no hi fossis. Vas ser tan subtil i tan hàbil. Això si que t’ho hem de reconèixer, no vàrem veure les teves intencions fins que el teu pla va estar enllestit.

 Massa tard, va ésser massa tard. Ja no hi havia marxa enrera poc a poc ens havies captivat, eres un autèntic encisador de serps.

I quan ja tots érem menjant de les teves mans, ens vas trair, ens vas vendre el millor postor. I tot per un plegat de diners i tot per les teves ànsies de reconeixement. I encara ara hi ha alguns que et defenen, que et disculpen, que et protegeixen. Doncs. ho reconec, ets més llest que tots nosaltres junts. Ens has ben enredat, però també t’ho dic ara amb la teva traïció t’has ben bé descobert.

Només et dic que em trec el barret davant la teva argúcia, ets el millor maquinant i conxorxant, però ja t’aviso ara, si ho tornes a fer, ni tot l’enginy del mon et podrà salvar.

Me desperté en medio de la noche, y no estabas ahí.

Lo cierto es que nunca estuviste allí, pero aquella noche me estremeció la soledad de la cama.

Me levante y te busque por toda la casa, aunque sabía que por mucho que recorriera la casa no te encontraría allí.

Te llamé, te llamé por tu nombre, tu nombre salió lentamente de mis labios, pero no contestaste, nunca contestaste.

Me senté en el suelo de la cocina y me puse a llorar. Llorar como no había llorado en mi vida, derrame ríos de lagrimas por ti.

No podía ser, no podías haber sido solo una fantasía. No podía haber desperdiciado toda mi vida detrás de una quimera. Pero así era, tú nunca estuviste ahí, nunca me abrazaste, nunca me besaste y nunca me amaste. Y al comprobar lo que eso significaba, al comprobar que yo jamás había amado, desaparecí.